Tornar

Després d'un any torno a aquella petita afició que tant m'agradava, que tant m'omplia i que tant trobava a faltar.
I sí, em continua agradant, em continua omplint i espero no trobar-ho mai més a faltar!

La normalitat...

Tot torna a la normalitat; aixecar-se cada dia a la mateixa hora, per a anar al mateix lloc, a fer les mateixes assignatures, rodejats de la mateixa gent, passant pels mateixos llocs, ocupant el mateix lloc a cafeteria, saludant als mateixos professors que em fan classe des de 3r d'ESO...

Però; aprenent mil i una coses noves, escoltant acudits nous, sentint les noves històries dels companys, parlant d'una altra manera, veient els nous alumnes de primer, sentint l'olor dels nous llibres, els nous reptes, els nous pensaments rodant pel cap...

I com sempre, però d'una forma diferent, compartint les idees, compartint els moments i compartint la vida amb tota aquesta gent que forma part de la meva normalitat!

la normalitat, com sempre, sí, però com mai!

res de res

Llamps, trons i aigua.
Miro per la finestra i és l'únic que veig.

On dóna aquesta finestra?
No entenc res, crec que és tot un somni, tinc por, estic despertant...

Cambrirock '08

Un any més ja ha arribat el festival de música de Cambrils: Cambrirock.
Aquest any el festival durarà 5 dies, va començar ahir 20 d'agost i finalitzarà el proper diumenge 24, així que si ahir us vau perdre l'actuació de Saratoga (com a cap de cartell) no us preocupeu! Encara queden 4 dies amb actuacions com les de La Excepción, Orishas, Muchachito Bombo Infierno, Los Delinquentes , Chimo Bayo, Pastora, Fangoria, Skatacrack o Albert Pla, entre molts d'altres!
Així que esteu tots convidats a passar un dies de luxe a Cambrils!

Més informació: www.cambrirock.com

Benvinguda petita!

Avui fa un mes que tinc una nova germaneta, avui fa just un mes que va arribar la petita Jadiya, una nena Sahrauí que passarà amb nosaltres l'estiu fins a principis de setembre.
En aquest temps que porta amb nosaltres ja ens ha ensenyat més del que haguessim pogut aprendre llegint o veient pel·lícules sobre el seu estat als campaments del Sàhara.
Està sent una experiència increible, la recomano de debò!
La cara que va posar el primer dia que la vam portar a la platja...o quan va veure que sortia aigua d'una aixeta...no t'he preu!
L'únic que em sap greu és no poder-li regalar tot això i més! Només per veure-la somriure com el primer dia.
Ara, la pròxima parada, visitar-la nosaltres al Sàhara!

Benvinguda Jadiya, Benvinguda petita!

Venècia

Voreres, cases i monuments rodejats d'aigua, als quals només s'hi pot accedir mitjançant un pont. Gondolers típics amb camisa a ratlles i barrets, acompanyats d'un acordió i un cantant, passejant parelles pels canals més romàntics que mai han vist.
Carrers estrets i atapeïts per tota varietat de turistes, però, també, carrers buits, de cases blanques, amb roba i més roba penjant de finestra en finestra i dones assegudes al carrer que et criden ciao! al passar.
Mentre els nens juguen a pilota, amb compte que aquesta no caigui al canal, olor a cafè acabat de fer i Vivaldi sonant suaument.
Un passeig llarguíssim, a vora mar, amb la suau brisa d'una tarda d'estiu acariciant-nos la pell. Tornar a entrar per carrers estrets i amb llum tènue i deixar-nos endur per les cames, perdre'ns per una ciutat màgica i dolça fins a arribar a la piazza San Marco, i deixar-nos meravellar per la plaça coneguda com el saló de ball més elegant de tota Europa.
I en tres dies, descobrir un nou racó del món!

Canvi

Sí, per fi. Ahir vaig fer els dos últims exàmens i com no espero cap recuperació...significa que ja estic llesta fins al curs vinent!
Què significa això? doncs que avui he començat les pràctiques a TV i Ràdio Cambrils.
Buf...és que m'encanta! Està clar que comunicació audiovisual ningú m'ho treu del cap, ja. Però tenia més o menys clar que m'agradava més el so, però...m'equivocava, la càmera m'encanta!
Aix! com m'agraden aquests canvis d'aires!

Sort a tots aquells que us toca enfrontar-vos a la senyora selectivitat!:)

estiuet, estiuet....:P

Música al carrer

El passat cap de setmana (del 2 al 4 de maig) s'ha celebrat a Vila-Seca la Fira de Música al Carrer.
Tot i que Vila-Seca queda a 15 minuts escassos en cotxe de Cambrils és el primer any que hi anem.
Quatre escenaris col·locats a quatre places del centre de la ciutat i música en directe contínuament. Des de vora les 7 de la tarda fins a altes hores de la matinada grup rere grup sense parar. Grups de tots els estils, jazz, rumba, flamenc, cançó d'autor, rock...
I és que és tan important la música en les nostres vides! Què seria de nosaltres sense aquest petit tresor? Sí, tot i agafar-li mania a l'assignatura de música a l'escola (per motius de professorat) sóc una enamorada de la música. No se anar pel carrer sense el meu mp3, ni estar-me a casa sense la música posada, ni viatjar sense una pila de discos al cotxe...
Bé, deixant a banda aquest petit parèntesis on mostro la meva devoció :), la fira de la música m'ha encantat perquè m'ha donat la sensació que dóna l'oportunitat d'actuar a molts grups petits o que comencen, grups que tenen l'oportunitat de donar-se a conèixer i tal i com estan les coses avui dia, és molt important.
Per cert, vam escoltar un grup de rumba de Barcelona que us els recomano! Es deien Zulu 9.30 i van estar genials! Amb unes melodies fresques i alegres van omplir de color la nit.
I ja per últim remarcar el concert de'n Cesk Freixas amb Els altres Bandais que van endolcir una nit d'olor a gessamí, convertint-la en una nit ben especial!

Llibertat Franki

No és només el fet de que en Franki sigui a la presó, sinó el fet que ultratjar una bandera (sigui quina sigui) pugui suposar ingressar en presó. A banda de desproporcionat ho trobo patètic, sí, patètic per els temps que corren, realment això és normal?
I no només és patètic, sinó que em sento avergonyida de com s'estan comportant els mitjans de comunicació catalans (per no parlar d'altres mitjans) amb tot aquest tema. El dia que va sortir al telenotícies va ser, principalment, per a denunciar la manifestació que es va originar a Barcelona i de passada van dir la situació del jove Terrassenc.
És increïble, tot plegat és increïble. Em sento indignada i sobretot, i el que em fa més ràbia, em sento impotent davant tot això...
Però tot i la impotència en Franki no està sol, milers i milers de persones que ni tan sols el coneixem el sentim proper. Això és important, ja que la justícia, els mitjans de comunicació i tot el sistema està en contra d'ell, com a mínim la gent seguirà oferent-li el seu calor, que potser servirà de poc, però esperem que així pugui sentir-se menys sol...

Teoria del Caos

Fa una setmana vaig rebre a casa el nou disc de'n Pau Alabajos, Teoria del Caos.
La veritat és que s'ha fet esperar! Des del concert a Vinyols i els Arcs a l'octubre, que vam tenir les primeres noticies d'aquest nou treball, fins fa una setmana que per fi vam rebre'l.

Després d'haver-lo sentit unes quantes vegades puc dir que aquest nou disc compleix totalment totes les expectatives. És un disc molt complet. Des de les cançons més combatives com Contra el ciment fins a cançons molt més íntimes com Síl·labes de vindre.
Penso que la seva música, des del primer disc, fins a aquest segon treball ha evolucionat bastant. Si les lletres ja tenien una força impressionant a Futur en venda ara han crescut encara més. Lletres com Línia 1 com a protesta per l'accident de metro a Torrent o Pamflet que és una denúncia a la venda d'armes en països com Bagdad. I frases com "seguirem cantant ben fort fins que ja no ens quede veu" de Sense equipatge, cançó que tanca el disc o el discurs de Comptat i debatut.
A banda de les lletres combatives torna a haver-hi un reflex del més profund d'ell mateix, i és que seguint la línia de Cançó explícita, del primer disc, trobem Tinc una mania inconfessable, una d'aquelles que s'han d'escoltar!

Per una banda les lletres, i per l'altra, la música. A més de la guitarra, sempre tan perfecta, amb els acords exactes per a que tot rutlli, els acompanyaments li donen a les cançons aquell toc inesperat que li fan la pinzellada final. Per exemple a Lletania, on el violí de Laura Navarro li dóna el color adient a la sonoritat. Per no parlar ja de l'orquestra que acompanya Euskadi Batega que fa posar la pell de gallina.

Ara ja, per acabar, us deixo l'enllaç a la pàgina web on podeu sentir Contra el ciment i aconseguir el disc per a sentir-lo tants cops com vulgueu!

15 anys sense Guillem Agulló

Guillem. Guillem Agulló. A tots ens sona aquest nom. Tots coneixem la seva història. Tots coneixem el jove noi de Burjassot (l'Horta) que va ser assassinat ara fa 15 anys, un 11 d'abril, l'11 d'abril de 1993.
Guillem, de només 18 anys, va ser assassinat per un grup de joves coneguts per la seva ideologia d'extrema dreta mentre passava uns dies a Montanejos (Alt Millars).
Tots els partits polítics van condemnar els fets menys el PP i Unió Valenciana (com són les casualitats!).
L'any 1995 es va fer el judici del cas a Castelló de la Plana. De tot el grup de joves el jutge només va condemnar-ne un, i la resta del grup va quedar absolta. Pedro Cuevas va ser condemnat a 14 anys de presó per homicidi, però tranquils, no patiu! com era d'esperar només va complir-ne 4 i a les eleccions de 2007 es va presentar a les llistes de Xiva per Alianza Nacional.

Així, així funciona la justícia en aquest Estat. Resulta que si cremes la fotografia d'un cap d'Estat que és on és per ser fill del seu pare, única i exclusivament, al dia següent ets a l'audiència nacional de Madrid i demanen per tu 2 anys de presó, ara, si assassines un jove d'ideals que potser no interessen massa als de dalt llavors compleixes 4 anyets i apa, cap a casa!
La veritat, no sé que m'estranya, si es dediquen a il·legalitzar partits com Batasuna i després partits com Alianza Nacional, que a banda de tindre ideals totalment neonazis, es dediquen a presentar assassins a les llistes mentre l'Estat es preocupa de que la gent no cremi fotografies.
Em sembla tan vergonyós tot plegat, la impunitat amb la que surten aquesta gent de la presó (si és que hi entren) i que a sobre et venguin la moto de que les coses van tan i tan rebé i que el sistema funciona!Apa home que encara que us ho penseu no som rucs!

I és per això que avui, 11 d'abril de 2008 rememorem a Guillem, perquè no oblidem aquell jove combatiu i lluitador, ni tan sols les noves generacions que a penes recordem res d'aquell dia. I és per això que avui els carrers de moltes ciutats s'ompliran de manifestacions i actes diversos, perquè encara que la justícia deixi impune als feixistes desenes de persones seguiran oferint el seu recolzament a la família i amics de Guillem.

GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!

Speira

Ahir a la nit al cinema Rambla de Cambrils es va fer la presentació del curtmetratge Speira.
Aquest curtmetratge és el resultat de la trobada de teatres amateurs del Baix Camp. Va ser gravat durant dos caps de setmana gravant un trosset a cada poble de la comarca.

La veritat és que va ser una experiència molt interessant. Tampoc va ser rodar la gran pel·lícula (dura 15 minuts més o menys...), però és un primer contacte amb aquest món que sembla tan i tan llunyà. Potser el pitjor és repetir la mateixa escena, morts de calor i cansats, desenes de vegades però t'ho passes molt bé! coneixes a tot de gent d'altres pobles que els agrada el mateix que a tu, desconnectes una estona i, per què no dir-ho! estar després atentíssim a la pantalla per veure si se't veu ni que sigui d'esquena és molt divertit! =)

Bé, doncs us deixo aquí el trailer del curtmetratge i opineu vosaltres mateixos!

Cicle de cantautors

Ahir, tot i que al principi no les teníem totes, finalment vam fer cap a Tarragona, i com no, avui toca una mini-crònica sobre el concert i que serveixi també per a felicitar als dos artistes que ahir van omplir-nos la nit!

Només arribar molta gent, al principi pensava que no hi cabríem, però res és impossible! així que acabem tots asseguts a terra, enganxats els uns als altres i assaborint les dolces melodies primer de Josep Romeu i després de Cesk Freixas.
Josep Romeu, que va ser presentat com el tarragoní de 21 anys (si no recordo malament...), va tocar-nos algunes cançons d'Ovidi Montllor, de Feliu Ventura, Lluís Llach...totes molt ben interpretades, i després algunes de seves, tot un regal per a una nit com la d'ahir! Melodies alegres amb lletres combatives i una veu exel·lent, molt bona combinació. A banda d'una cançó, on va tindre el suport d'una flautista que també ho va fer genial!
La veritat és que el seu nom em sonava, suposo que pel simple fet de viure a comarques tarragonines ja l'havia hagut de sentir algun cop...
A més de ser un gran artista trobo que es sentia molt a gust amb el públic, tocar a la teva ciutat, rodejat de persones que coneixes ha d'omplir molt, i aquesta sensació que té el mateix cantant la va transmet al públic.

Després del jove Tarragoní va ser presentat com el Riudebillenc de 23 anys en Cesk Freixas.
Un cop més vam poder gaudir de les seves cançons i la seva música, tan tendra com sempre.
Començar un concert amb "al vent" ja dóna molts punts! Cal dir que durant el seu concert hi va haver un clima espectacular, crec que la seva veu vaig sentir-la en poques ocasions, pràcticament cantava el públic! i contestant a la pregunta del propi cantautor, sí, sí, estàvem participatius ahir!
Des de torna la nostàlgia fins a Ovidi i passant per la veu dels pobles lliures, de Bob Marley.
Va tocar un ampli repertori des del primer disc fins al seu últim treball, ensenyant-nos fins hi tot una cançó nova que entrarà al pròxim disc!
Fins hi tot amb un petit incident amb la princesa de la revolta, que va començar més ràpid del que tocava :), i que no va caure la meva estimada Avui serem el món, podem posar-li un més que exel·lent a ell també!
I després que en Cesk accedís a fer-se una fotografia amb nosaltres i dir que li sonàvem del concert de Constantí, hehe, s'acaba la nit, una nit que necessitava, perquè a banda de bona música, la companyia era exel·lent...


I aquí un vídeo de la princesa de la revolta, on s'observa l'ambient que hi havia... (la qualitat no és gaire bona..)

lluitar contra l'oblit

Després d'unes 18 hores de bus, ahir vam arribar del viatge a Normandia.
Arribàvem a les 5 del matí i avui encara no he parat d'explicar coses del viatge i com no, el bloc, ho ha de notar això!

Normandia és preciós. Les platges, les ciutats...tot! Les visites que més van agradar-me van ser aquelles relacionades amb la segona guerra mundial i el que tots coneixem com el desembarcament de Normandia.

Primer els museus. Fotos i vídeos reals sobre les massacres que van arribar a fer. Objectes com peces de roba testimonis del dolor, el patiment i les morts de milers de persones.

A banda dels museus, la visió més directa, les platges i el que queda dels bunkers.
Les restes del port que van construir els anglesos a la platja d'Arromanches. Els penya-segats pels que els americans escalaven per a arribar als alemanys...
Els bunkers amb els seus respectius canyons apuntant, encara, a tot allò que tenen davant. Els forats a terra que feien servir de fosses o per a guardar-hi tot tipus de municions...

Per últim el que queda després de les guerres, els morts. Només vam poder veure el cementiri americà, no hi va haver temps per a més. Això si que és la visió real de la guerra, és el que més perdurarà, més que les restes de les armes, dels tancs o dels ports, el que perdurarà seran les vides perdudes, sempre que hi hagi algú disposat a mantenir-les vives.

A part de lo bèstia que és veure tot això, i ja no dic de viure-ho, hi va haver una cosa que em va cridar l'atenció. La conservació de tot això. Com els francesos han intentat guardar tot allò que han pogut, guardar-ho i mantenir-ho en les millors condicions possibles per una simple raó, per a lluitar contra l'oblit. Per a que ningú oblidi el que va passar, per a que ningú oblidi els milers de morts, per a tindre una visió més directa del que és una guerra i en particular del que va ser la segona guerra mundial.

Em va cridar l'atenció perquè és el mateix que passar aquí, oi que sí? tenim les cunetes encara repletes de persones enterrades, persones sense identificar, persones sense nom amb famílies que fa anys que lluiten per a que tinguin un reconeixement o com a mínim un enterrament digne. I què han aconseguit aquestes persones que lluiten per elles? que es vulgui construir a sobre d'elles, que hi tirin més terra a sobre i la típica frase de "no remoure els morts".
Qui mantindrà vives aquestes persones quan els seus familiars ja no hi siguin?
Qui explicarà el que va passar un cop els protagonistes ja no hi siguin? únicament els llibres de text? Personalment mai he arribat a estudiar la guerra civil i les seves conseqüències a l'aula, no sé si serà només al meu institut, però jo no hi he arribat.
Què significa això? que d'aquí quatre o cinc generacions ningú recordarà que va passar? simplement "no remourem els morts" i "el passat, passat està" i deixarem que totes aquestes persones caiguin en l'oblit?

Sé que hi ha molta gent que intenta mantenir tot aquest record viu, que ara s'estan obrint els refugis subterranis i que cada cop es fan més i més documentals i pel·lícules per a que això no passi...però cada cop que deixem una persona en l'anonimat perdem un tros de la història i un poble sense història no és res.

i altre cop...

Company, mosseguem la vida!
Que l’amor ens ragui els llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s’ablami!

Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.


Un altre de Maria Mercè Marçal, La lluna granada.

Últimament m'identifico molt amb els seus poemes...la força, la vitalitat...les ganes de mossegar la vida!

el circ arriba a les nostres ciutats!

Bé, per fi puc dir que ja em acabat! ha estat una setmana i mitja dura, dura...més pels nervis i l'estrès que no pas pels exàmens, però bé...

Durant aquesta setmana d'estudi, poques hores de son i força mals de panxa ha començat la campanya electoral. Per cert, algú sap la diferència entre la campanya i la pre-campanya? a banda dels anuncis, és clar...bé, és que jo no l'he trobada...Bé, al que anava, ha començat el gran circ de la campanya electoral. Em sap greu comparar la campanya electoral amb un circ, de debò, els artistes del circ no en tenen cap culpa...però després d'aquestes setmanes estic espesa i no trobo cap altra comparació...suposo que és el més típic, tot i així demano disculpes a tota la gent del circ.

No ha fet més que començar i la veritat és que ja n'estic farta. Farta d'anuncis que ni tan sols parlen de política, sinó que surten discursos d'altres partits i es dediquen a a llençar-se els plats pel cap al estil de salsa rosa. Farta de falses promeses a problemes del dia a dia, dels quals només ens en recordem ara, en plena campanya electoral...maleïda coincidència! Farta de frases que comencem amb "perquè si nosaltres guanyem..." si vostès guanyen, què? s'ompliran una miqueta més les butxaques?

La veritat és que si et pares a pensar-ho és bastant indignant, en realitat, la política, hauria de ser una eina per lluitar pels drets i deures de tots els ciutadans, una lluita per les llibertats individuals i col·lectives i s'ha convertit en això, en un xou, en un circ a mans del poder del qual nosaltres en som les titelles.

i un cop més...

Apunts,
llibres,
calculadora,
fluorescents,
...

i cafè, força cafè!



S'aproximen un parell de setmanes dures...

ànim i molta sort a totes i tots els estudiants de batxillerat que ens encarem a les avaluacions!

Estudiem...estudiem per a canviar el món!

Una pregunta, mil pensaments

Fa un parell de setmanes vaig començar a "treballar". Bé, no és un treball ben bé, simplement, cuidar una nena durant alguns caps de setmana.
Vam quedar una tarda amb la mare i l'Estefania, la nena. Per conèixer-nos i veure una mica el que abans de quedar-me-la per primer cop.
L'Estefania és adoptada, és Nigeriana. Jo tenia clar, des d'un principi, que això per a mi no seria cap problema, quin problema pot haver-hi? La única cosa que em va sorprendre va ser una pregunta de la seva mare: "No t'importa que sigui...negra, oi? és que ja m'hi han posat problemes..."
La cara que va posar quan m'ho va dir i la pregunta en sí ja va sorprendrem moltíssim, i crec que ella també va notar-ho. Després d'aclarir que jo no tenia cap tipus de problema, és més, al contrari! vaig pujar caminant a casa, i va ser en aquest moment quan mil pensaments van rodar al meu cap...

Qui pot rebutjar una innocent nena de dos anyets només, pel simple fet de ser negra? De que té por la gent? de que els taquin?? no ho entenc...com pot ser que diàriament sentim als telenoticies la paraula multicultural, multiracial, mestissatge, ...i després hagin de fer aquesta pregunta? com pot ser que en ple segle XXI hagis de preguntar si importa que la teva filla sigui negra a l'hora de buscar algú per a que la cuidi?
Com pot ser que actualment, amb la cultura a l'abast de tothom, que amb un simple "click" pots llegir diaris pakistanesos, saharians, americans, russos, xinesos...hi hagi gent que segueixi menyspreant altres persones pel simple fet de tindre la pell més fosca?
Crec que són coses que no entendré mai...

Em queda com a consol que l'Estefania, després d'haver-la conegut, i tot i ser tan petita, és una persona amb moltíssima vitalitat i un fort caràcter i que estic segura que mai ningú podrà aixafar-li ni les intencions, ni els seus somnis...

records

Quan necessito una empenta, me la dones, ets aquí.
Quan necessito que m'indiquin el camí, me l'indiques, ets aquí.
Quan necessito consell, me'l dones, ets aquí.
Quan necessito plorar, em consoles, ets aquí.
Quan necessito riure, el teu somriure m'acompanya, ets aquí.


Després de sis anys segueixes aquí. I no marxaràs, ho sé, no et deixaré marxar.
I és que quan necessito algú que em digui per on tirar, que em digui el que necessito sentir, tu segueixes aquí. Les teves paraules segueixen al meu cap. Encara puc notar les teves abraçades, la teva calor.
Segueixo recordant els contes, les històries de quan eres jove,...i segueixo rient amb elles. Recordes quan anàvem al poble? sí...m'ensenyaves els racons per on anaves de nena, amb la meva edat...Recordes quan t'ensenyava a dir paraules en català? quins farts de riure les dues soles! Recordes les tardes al parc? Recordes...? Recordes...?Jo sí ho recordo, no he deixat perdre ni un sol record, tots segueixen dins el meu cap, tots segueixen dins el meu cor...
I és que no hi ha dia que no pensi en tu, no hi ha dia que no me'n recordi de tu.

Passaran els anys, però mai podré oblidar tot el viscut. Les últimes paraules que vas dir-me segueixen al meu cap, i et torno a prometre, que mai, mai les oblidaré...

Només em queda donar-te les gràcies, sense tu, àvia, no seria qui sóc...

30 minuts

EL 30 minuts d'avui ha parlat sobre la situació del Sahara. La veritat és que trobo bastant interessants els reportatges d'aquest programa i últimament me'ls miro cada diumenge.

No en tenia ni idea de la situació que viuen la gent del Sahara i m'ha impactat molt. En algun que altre moment del reportatge no he pogut evitar una llagrimeta. Sóc molt bleda, ho sé, però són coses que no puc evitar. El veure'ls allí, en camps de refugiats, allunyats de les famílies i separats per un mur. El patiment de generacions que fins hi tot han nascut dins aquests caps de concentració, tot això m'ha impactat moltissim. Però tot hi així, tot el que han patit i tot el que estan patint, no han perdut les ganes de lluitar, de resistir, de tirar endavant a pesar de tot. I amb tot el que explicaven els propis protagonistes...és impossible no emocionar-se, el coratge, la valentia que acompanyava les seves paraules era impressionant. I no només això, el somriure, un somriure que ho deia tot, el patiment però també l'optimisme al futur.

Per si us l'heu perdut a la pàgina hi fan una petita explicació i crec que fins hi tot podreu mirar el programa sencer.

Per a que no perdin mai aquestes ganes de lluitar i de resistir, però el que és més important per a que no perdin ni perdem mai el somriure...

un d'aquells que sempre són presents

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes


Un altre dels meus poemes preferits. Bé, en realitat, qualsevol de Maria Mercè Marçal m'encanta. I sí, aquest descobriment també vaig fer-lo a 3r d'ESO, en una d'aquelles classes de català dels dilluns a la tarda.

No se quantes vegades l'he arribat a llegir...tot i així no me'n canso!

Fred i melancolia

Acabo d'arribar ara mateix d'Andorra. Mons pares van decidir que aquest any com a regal de reis aniríem a passar uns dies a la muntanya, i així ho em fet!
Em passat sis dies entre muntanyes, fred i neu. Cada matí al aixecar-nos a 5 graus sota zero i durant tot el dia entre -2 i 0...quin fred he passat!
Necessitava desconnectar, fugir de tot una mica, deixar-ho tot (o gairebé tot) durant una setmaneta. I sí, encara que sembli estrany en mi, ho he aconseguit!
Aquests dies he pogut pensar amb claredat, organitzar-me una mica el cap, i posar-me melancòlica...
No hi ha res millor que seure en una roca, envoltada de muntanyes i mentre el solet t'enlluerna la cara reflectint-se en la neu deixar la ment en blanc, i esperar recordar alguna cosa. És difícil d'explicar, a més jo no m'explico gaire bé i pot semblar poca cosa, però jo no ho canvio per res del món...
Durant aquests dies milers de records m'han vingut al cap. He recordat la meva àvia, les seves paraules, la seva veu...però sobretot les seves abraçades. M'han vingut al cap dates com el primer dia de classe, el primer dia d'institut...els primers amics de debò, els campionats arreu de Catalunya...he recuperat imatges que tenia guardades en una capsa dins del meu cap i feia temps que no obria...

Per acabar us deixaré una foto del Càmping on estàvem a vere si tots viatgeu una mica com he viatjat jo...