adéu 2007!

Adéu, adéu al 2007, un any més que ha passat i ni me n'he adonat, adéu!
Tot i que aquest any m'ha volat tinc molts bons records a l'esquena, i crec que serà un d'aquells anys que recordaré sempre, com l'any que vas per primer cop a l'institut o a un campionat...no ho sé, a sigut especial.
I abans d'acomiadar definitivament el 2007 he de donar les gràcies, gràcies a tots aquells que fan que em quedin aquests records, molts d'ells dolços, altres d'amargs, però la majoria bons, molt bons. És que en aquestes dates sempre em poso una mica mel·lancòlica, i recordo...recordo altres anys, altres bons moments, aquells que ja no hi són...però no vaig a posar-me sentimental que sinó no acabo!
Propòsits per al 2008? bé, els típics, salut, no haver de treballar massa i alegries, sobretot moltes alegries! També estaria bé intentar deixar-me de mossegar les ungles i aprendre a prendre'm les coses amb més calma!S'intentarà.


I ara, mentre vaig de camí a Andorra acabo l'escrit desitjant-vos un molt bon 2008, amb molta salut, poc estrès, moltes alegries i sobretot, molta festa!

Salut!

un nou regal per l'oïda

Avui m'agradaria parlar d'un jove cantautor valencià, més concretament de Torrent.
Ell és en Pau Alabajos i els músics furtius.
La primera vegada que el vaig sentir va ser a Constantí, a un concert. Després de tota una nit sense dormir una amiga i jo vam anar a veure en Cesk Freixas que tocava per les festes d'aquest poblet de Tarragona, però abans un noi valencià ens portava la seva música, es deia Pau Alabajos. Sincerament, va agradar-me molt des del primer acord que va tocar. La música era perfecta, les lletres es veien tan sinceres...no se per què, però van agradar-me moltissim i després, els poemes que introduien cada cançó...genials! Així que vaig gastar-me les últimes peles que em quedaven per comprar-me el disc, no podia marxar d'allí sense una mostra d'aquella música! A sobre, molt simpàtic ell, va dedicar-me'l i tot! En definitiva, una nit rodona i amb un nou descobriment. Des de llavors les seves cançons mai no han desaparegut del meu mp3, i cada cop que necessito un moment de tranquil·litat, de calma, de pau...les lletres combatives, la guitarra, el violí,...sonen per tota la casa.

Així que us convido a escoltar les lletres d'aquest jove valencià, que ara mateix està gravant el seu segon disc després de "futur en venda", treball que esperem amb candeletes!


Us deixo un vídeo interpretant una cançó que no té desperdici: Miratges


(la fotografia l'he robada del seu bloc, les meves dels concerts no es veuen gaire bé...)

quan més apreten, més units estem!

Encara no havia tingut temps per a dedicar-li una actualització al circ de democràcia que han demostrat que tenim a arrel del tancament del repetidor de La Carrasqueta de TV3.

Vaig assabentar-me de tot el que havia passat per Internet el dilluns després del tancament.
Sincerament, pensava que no ho aconseguirien, pensava que cada cop que diguessin de tancar el repetidor tornarien a haver-hi manifestacions i de més...Però clar, qui s'esperava que poguessin fer-ho un diumenge a la nit? Doncs sí senyors, aquest, aquest és el circ de la democràcia en la que ens fan creure que vivim.
És a dir, que ara mateix un Valencià (de les comarques del sud) no pot veure un canal públic que s'emet en la seva llengua. Alguns han contestat amb "no és per tant, TV3 no tenia tants espectadors al País Valencià", en primer lloc ho trobo una resposta molt egoista, en segon lloc penso que no és cert, ja que molts valencians sí la miraven, i com a tercer i el que crec que és més important, no és el fet de mirar aquest canal o no, és el fet de tenir el dret a fer-ho, el qual els hi ha estat tallat sense cap mirament.

I mentrestant, mentre els valencians lluiten per tindre una televisió en la llengua que li és pròpia, els polítics, tant de Catalunya com, no cal dir-ho, del País València, segueixen mirant cap a totes bandes excepte al problema, per oferir milers de respostes, però cap solució. Sincerament, crec que mereixen un gran aplaudiment tots plegats, estan demostrant que es mereixen el sou de cada dia, sí senyor!

Impotència i ràbia, l'únic que sento davant de tot això és una gran impotència i com cada cop que se li fa un atemptat com aquest a la democràcia i a la llibertat d'expressió ràbia, molta ràbia.
Però ja ho deia Estellés, que no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu!

Així que ànim valencians i valencianes, més units que mai contra l'Estat opressor, perquè mica en mica sembla que volen tallar-nos més llibertats i més drets, però, és precisament tot això el que ens fa unir-nos més i fer-nos més forts, per uns Països Catalans, units i lliures!

salut!

paisatges que provoquen sensacions

Era diumenge. Un d'aquells diumenges de passar-te tot el dia amb el nas entre els llibres i sense aixecar el cap, pràcticament, un d'aquells diumenges odiosos, la veritat.
En un dels meus esbufecs de cansament al veure pàgines i pàgines d'apunts vaig aixecar el cap, (també s'ha de dir que no trigo gaire a cansar-me d'estudiar jo...).
Al aixecar el cap i mirar per la finestra vaig trobar-me el paisatge de la fotografia.
Un cel immens barrejant colors de tonalitat blava i groguenca, les muntanyes banyades d'una llum d'un color especial, els núvols semblava que juguessin per allí al mig entre tots aquells colors...vaig quedar-me una estona mirant aquell paisatge, pràcticament fins que el sol va pondre's del tot i ja era fosc.
Aquelles vistes van provocar-me una sensació estranya al cos, ben bé no sabria dir que va ser...però van venir-me unes ganes terribles de marxar, d'escapar-me ni que només fos per un dia d'exàmens, nervis, preocupacions, estrès...van venir-me unes ganes terribles de fugir de tot allò, al pic d'una muntanya, amb aquella llum banyant-me a mi també igual que a les muntanyes, escoltar el soroll dels ocells, dels arbres, del bosc en general, sentir aquell airet muntanyós amb olor a farigola, tancar els ulls i no pensar, res, simplement gaudir del moment, de l'espai...

Després de somniar tot allò vaig tornar a la realitat. Vaig tornar a endinsar-me en els apunts de filosofia i en els problemes de física i no hi vaig pensar més. Avui, però, m'he tornat a fixar en la mateixa posta de sol, aquella que veig pràcticament cada dia des de la mateixa posició...i me n'adono que cada vegada anhelo més el poder passar una estona així. Poder deixar córrer el temps sense pensar "he de fer això, he de fer allò altre...", poder estar-me tota la tarda rodejada d'aquella gent que més m'estimo i aprecio xerrant, rient i sense pensar en res més. Poder tenir tota una tarda per agafar la guitarra i no parar fins que els veïns vinguin a queixar-se. Poder llegir-me un llibre per gust, no perquè tingui un examen...

Bé, un cop més he utilitzat el bloc per a treure'm una mica de tensions...ja m'heu diuen, he d'aprendre a viure amb més calma i saber-li veure l'encant a tot allò que faig...tot i que m'ho diuen, tot i que ho intento...sóc incapaç...

segle XXI?

Avui mirant el TN migdia he sentit una notícia sobre un avió que han inventat els americans. Es tracta d'un avió de guerra, he buscat la notícia per a poder posar-la, ja que jo no conec ni models, ni noms tècnics ni res...però no l'he trobada, tot i així, m'ha semblat una cosa prou forta com per a dedicar-li una publicació.
Una de les prestacions de l'avió era que quan va volant no és captat pels radars. Després d'explicar lo meravellós que és aquest nou invent, han entrevistat a un dels soldats de l'exèrcit que podrà conduir-lo. Deia que era genial, ja que al no ser captats pels radars podien bombardejar qualsevol ciutat sense por a que els enemics els seguissin.

Precisament ahir jo ho comentava. Parlàvem sobre els exèrcits als Països. Jo deia que no eren necessaris, que s'havien de treure, però tots els països, és que realment em sembla que tindre un exèrcit és com si estiguéssim en temps de les croades. Se que molts m'acusaran de "hippye" quan digui aquestes coses, ja que sona a "Pau i amor", però és que és el que realment penso, que si no fos pels exèrcits no moririen milers de persones en guerres estúpides diàriament.
Però enlloc d'intentar ajudar a les persones que moren de gana, invertir més diners en investigacions sobre malalties com la sida o epidèmies que maten nens i adults arreu del tercer món, no, ens dediquem a fer servir els diners per a construir avions de guerra i bombes per a que el senyor Bush pugui estar ben orgullós que el seu exèrcit és el que més persones mata.

Tot plegat ho trobo tan penós i et sents tan impotent davant coses com aquestes...en fi, així és el segle XXI, cada cop més avançats en tecnologia i cada cop més endarrerits en sentit comú...

Els Amants

ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

Avui he recordat aquest poema. He recordat el primer cop que l'Agustí, el nostre professor de català, ens el va llegir a classe, a 3r d'ESO. Alguns reien sota el nas i d'altres ens deixàvem meravellar pels versos d'Estellés. Preciós, no hi ha més paraules. I avui al recordar-lo, no se per què, he somrigut i és per això que he decidit penjar-lo.
L'enllaç és un arxiu de so d'Ovidi Montllor recitant el poema:
http://es.youtube.com/watch?v=DSsQECyBdHg

una nova aventura...

Gairebé sense ni pensar-ho m’he trobat amb un bloc creat…

Últimament em dóna per escriure…Probablement per escapar de l’estrès…dels estudis…de tot una mica i de res en particular…quan m’he vist amb uns quants fulls escrits on hi plasmava el que pensava…el que creia…he pensat a guardar-los…i ja que molts em diuen que m’acostumi a fer les redaccions amb l’ordinador, etc. He preferit mig fer-los-hi cas i obrir un bloc.

Realment no se perquè ho he fet…el que sí sé és que ho faré servir com una petita finestra per escapar…per poder-me desfogar escrivint quatre paraules.

No tinc gaire coses interessants a explicar…però, tot i així m’he decidit a endinsar-me en un nou món per a mi. Acostumo a llegir bastants blocs, però mai no n'he escrit cap...així que fins que no aprengui com funciona, es notarà bastant...però bé...ho provarem!

Ingrid