diumenge, 30 de març del 2008

Cicle de cantautors

Ahir, tot i que al principi no les teníem totes, finalment vam fer cap a Tarragona, i com no, avui toca una mini-crònica sobre el concert i que serveixi també per a felicitar als dos artistes que ahir van omplir-nos la nit!

Només arribar molta gent, al principi pensava que no hi cabríem, però res és impossible! així que acabem tots asseguts a terra, enganxats els uns als altres i assaborint les dolces melodies primer de Josep Romeu i després de Cesk Freixas.
Josep Romeu, que va ser presentat com el tarragoní de 21 anys (si no recordo malament...), va tocar-nos algunes cançons d'Ovidi Montllor, de Feliu Ventura, Lluís Llach...totes molt ben interpretades, i després algunes de seves, tot un regal per a una nit com la d'ahir! Melodies alegres amb lletres combatives i una veu exel·lent, molt bona combinació. A banda d'una cançó, on va tindre el suport d'una flautista que també ho va fer genial!
La veritat és que el seu nom em sonava, suposo que pel simple fet de viure a comarques tarragonines ja l'havia hagut de sentir algun cop...
A més de ser un gran artista trobo que es sentia molt a gust amb el públic, tocar a la teva ciutat, rodejat de persones que coneixes ha d'omplir molt, i aquesta sensació que té el mateix cantant la va transmet al públic.

Després del jove Tarragoní va ser presentat com el Riudebillenc de 23 anys en Cesk Freixas.
Un cop més vam poder gaudir de les seves cançons i la seva música, tan tendra com sempre.
Començar un concert amb "al vent" ja dóna molts punts! Cal dir que durant el seu concert hi va haver un clima espectacular, crec que la seva veu vaig sentir-la en poques ocasions, pràcticament cantava el públic! i contestant a la pregunta del propi cantautor, sí, sí, estàvem participatius ahir!
Des de torna la nostàlgia fins a Ovidi i passant per la veu dels pobles lliures, de Bob Marley.
Va tocar un ampli repertori des del primer disc fins al seu últim treball, ensenyant-nos fins hi tot una cançó nova que entrarà al pròxim disc!
Fins hi tot amb un petit incident amb la princesa de la revolta, que va començar més ràpid del que tocava :), i que no va caure la meva estimada Avui serem el món, podem posar-li un més que exel·lent a ell també!
I després que en Cesk accedís a fer-se una fotografia amb nosaltres i dir que li sonàvem del concert de Constantí, hehe, s'acaba la nit, una nit que necessitava, perquè a banda de bona música, la companyia era exel·lent...


I aquí un vídeo de la princesa de la revolta, on s'observa l'ambient que hi havia... (la qualitat no és gaire bona..)

dissabte, 15 de març del 2008

lluitar contra l'oblit


Després d'unes 18 hores de bus, ahir vam arribar del viatge a Normandia.
Arribàvem a les 5 del matí i avui encara no he parat d'explicar coses del viatge i com no, el bloc, ho ha de notar això!

Normandia és preciós. Les platges, les ciutats...tot! Les visites que més van agradar-me van ser aquelles relacionades amb la segona guerra mundial i el que tots coneixem com el desembarcament de Normandia.

Primer els museus. Fotos i vídeos reals sobre les massacres que van arribar a fer. Objectes com peces de roba testimonis del dolor, el patiment i les morts de milers de persones.

A banda dels museus, la visió més directa, les platges i el que queda dels bunkers.
Les restes del port que van construir els anglesos a la platja d'Arromanches. Els penya-segats pels que els americans escalaven per a arribar als alemanys...
Els bunkers amb els seus respectius canyons apuntant, encara, a tot allò que tenen davant. Els forats a terra que feien servir de fosses o per a guardar-hi tot tipus de municions...

Per últim el que queda després de les guerres, els morts. Només vam poder veure el cementiri americà, no hi va haver temps per a més. Això si que és la visió real de la guerra, és el que més perdurarà, més que les restes de les armes, dels tancs o dels ports, el que perdurarà seran les vides perdudes, sempre que hi hagi algú disposat a mantenir-les vives.

A part de lo bèstia que és veure tot això, i ja no dic de viure-ho, hi va haver una cosa que em va cridar l'atenció. La conservació de tot això. Com els francesos han intentat guardar tot allò que han pogut, guardar-ho i mantenir-ho en les millors condicions possibles per una simple raó, per a lluitar contra l'oblit. Per a que ningú oblidi el que va passar, per a que ningú oblidi els milers de morts, per a tindre una visió més directa del que és una guerra i en particular del que va ser la segona guerra mundial.

Em va cridar l'atenció perquè és el mateix que passar aquí, oi que sí? tenim les cunetes encara repletes de persones enterrades, persones sense identificar, persones sense nom amb famílies que fa anys que lluiten per a que tinguin un reconeixement o com a mínim un enterrament digne. I què han aconseguit aquestes persones que lluiten per elles? que es vulgui construir a sobre d'elles, que hi tirin més terra a sobre i la típica frase de "no remoure els morts".
Qui mantindrà vives aquestes persones quan els seus familiars ja no hi siguin?
Qui explicarà el que va passar un cop els protagonistes ja no hi siguin? únicament els llibres de text? Personalment mai he arribat a estudiar la guerra civil i les seves conseqüències a l'aula, no sé si serà només al meu institut, però jo no hi he arribat.
Què significa això? que d'aquí quatre o cinc generacions ningú recordarà que va passar? simplement "no remourem els morts" i "el passat, passat està" i deixarem que totes aquestes persones caiguin en l'oblit?

Sé que hi ha molta gent que intenta mantenir tot aquest record viu, que ara s'estan obrint els refugis subterranis i que cada cop es fan més i més documentals i pel·lícules per a que això no passi...però cada cop que deixem una persona en l'anonimat perdem un tros de la història i un poble sense història no és res.

dissabte, 8 de març del 2008

i altre cop...

Company, mosseguem la vida!
Que l’amor ens ragui els llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s’ablami!

Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.


Un altre de Maria Mercè Marçal, La lluna granada.

Últimament m'identifico molt amb els seus poemes...la força, la vitalitat...les ganes de mossegar la vida!