lluitar contra l'oblit

Després d'unes 18 hores de bus, ahir vam arribar del viatge a Normandia.
Arribàvem a les 5 del matí i avui encara no he parat d'explicar coses del viatge i com no, el bloc, ho ha de notar això!

Normandia és preciós. Les platges, les ciutats...tot! Les visites que més van agradar-me van ser aquelles relacionades amb la segona guerra mundial i el que tots coneixem com el desembarcament de Normandia.

Primer els museus. Fotos i vídeos reals sobre les massacres que van arribar a fer. Objectes com peces de roba testimonis del dolor, el patiment i les morts de milers de persones.

A banda dels museus, la visió més directa, les platges i el que queda dels bunkers.
Les restes del port que van construir els anglesos a la platja d'Arromanches. Els penya-segats pels que els americans escalaven per a arribar als alemanys...
Els bunkers amb els seus respectius canyons apuntant, encara, a tot allò que tenen davant. Els forats a terra que feien servir de fosses o per a guardar-hi tot tipus de municions...

Per últim el que queda després de les guerres, els morts. Només vam poder veure el cementiri americà, no hi va haver temps per a més. Això si que és la visió real de la guerra, és el que més perdurarà, més que les restes de les armes, dels tancs o dels ports, el que perdurarà seran les vides perdudes, sempre que hi hagi algú disposat a mantenir-les vives.

A part de lo bèstia que és veure tot això, i ja no dic de viure-ho, hi va haver una cosa que em va cridar l'atenció. La conservació de tot això. Com els francesos han intentat guardar tot allò que han pogut, guardar-ho i mantenir-ho en les millors condicions possibles per una simple raó, per a lluitar contra l'oblit. Per a que ningú oblidi el que va passar, per a que ningú oblidi els milers de morts, per a tindre una visió més directa del que és una guerra i en particular del que va ser la segona guerra mundial.

Em va cridar l'atenció perquè és el mateix que passar aquí, oi que sí? tenim les cunetes encara repletes de persones enterrades, persones sense identificar, persones sense nom amb famílies que fa anys que lluiten per a que tinguin un reconeixement o com a mínim un enterrament digne. I què han aconseguit aquestes persones que lluiten per elles? que es vulgui construir a sobre d'elles, que hi tirin més terra a sobre i la típica frase de "no remoure els morts".
Qui mantindrà vives aquestes persones quan els seus familiars ja no hi siguin?
Qui explicarà el que va passar un cop els protagonistes ja no hi siguin? únicament els llibres de text? Personalment mai he arribat a estudiar la guerra civil i les seves conseqüències a l'aula, no sé si serà només al meu institut, però jo no hi he arribat.
Què significa això? que d'aquí quatre o cinc generacions ningú recordarà que va passar? simplement "no remourem els morts" i "el passat, passat està" i deixarem que totes aquestes persones caiguin en l'oblit?

Sé que hi ha molta gent que intenta mantenir tot aquest record viu, que ara s'estan obrint els refugis subterranis i que cada cop es fan més i més documentals i pel·lícules per a que això no passi...però cada cop que deixem una persona en l'anonimat perdem un tros de la història i un poble sense història no és res.