Teoria del Caos

Fa una setmana vaig rebre a casa el nou disc de'n Pau Alabajos, Teoria del Caos.
La veritat és que s'ha fet esperar! Des del concert a Vinyols i els Arcs a l'octubre, que vam tenir les primeres noticies d'aquest nou treball, fins fa una setmana que per fi vam rebre'l.

Després d'haver-lo sentit unes quantes vegades puc dir que aquest nou disc compleix totalment totes les expectatives. És un disc molt complet. Des de les cançons més combatives com Contra el ciment fins a cançons molt més íntimes com Síl·labes de vindre.
Penso que la seva música, des del primer disc, fins a aquest segon treball ha evolucionat bastant. Si les lletres ja tenien una força impressionant a Futur en venda ara han crescut encara més. Lletres com Línia 1 com a protesta per l'accident de metro a Torrent o Pamflet que és una denúncia a la venda d'armes en països com Bagdad. I frases com "seguirem cantant ben fort fins que ja no ens quede veu" de Sense equipatge, cançó que tanca el disc o el discurs de Comptat i debatut.
A banda de les lletres combatives torna a haver-hi un reflex del més profund d'ell mateix, i és que seguint la línia de Cançó explícita, del primer disc, trobem Tinc una mania inconfessable, una d'aquelles que s'han d'escoltar!

Per una banda les lletres, i per l'altra, la música. A més de la guitarra, sempre tan perfecta, amb els acords exactes per a que tot rutlli, els acompanyaments li donen a les cançons aquell toc inesperat que li fan la pinzellada final. Per exemple a Lletania, on el violí de Laura Navarro li dóna el color adient a la sonoritat. Per no parlar ja de l'orquestra que acompanya Euskadi Batega que fa posar la pell de gallina.

Ara ja, per acabar, us deixo l'enllaç a la pàgina web on podeu sentir Contra el ciment i aconseguir el disc per a sentir-lo tants cops com vulgueu!

15 anys sense Guillem Agulló

Guillem. Guillem Agulló. A tots ens sona aquest nom. Tots coneixem la seva història. Tots coneixem el jove noi de Burjassot (l'Horta) que va ser assassinat ara fa 15 anys, un 11 d'abril, l'11 d'abril de 1993.
Guillem, de només 18 anys, va ser assassinat per un grup de joves coneguts per la seva ideologia d'extrema dreta mentre passava uns dies a Montanejos (Alt Millars).
Tots els partits polítics van condemnar els fets menys el PP i Unió Valenciana (com són les casualitats!).
L'any 1995 es va fer el judici del cas a Castelló de la Plana. De tot el grup de joves el jutge només va condemnar-ne un, i la resta del grup va quedar absolta. Pedro Cuevas va ser condemnat a 14 anys de presó per homicidi, però tranquils, no patiu! com era d'esperar només va complir-ne 4 i a les eleccions de 2007 es va presentar a les llistes de Xiva per Alianza Nacional.

Així, així funciona la justícia en aquest Estat. Resulta que si cremes la fotografia d'un cap d'Estat que és on és per ser fill del seu pare, única i exclusivament, al dia següent ets a l'audiència nacional de Madrid i demanen per tu 2 anys de presó, ara, si assassines un jove d'ideals que potser no interessen massa als de dalt llavors compleixes 4 anyets i apa, cap a casa!
La veritat, no sé que m'estranya, si es dediquen a il·legalitzar partits com Batasuna i després partits com Alianza Nacional, que a banda de tindre ideals totalment neonazis, es dediquen a presentar assassins a les llistes mentre l'Estat es preocupa de que la gent no cremi fotografies.
Em sembla tan vergonyós tot plegat, la impunitat amb la que surten aquesta gent de la presó (si és que hi entren) i que a sobre et venguin la moto de que les coses van tan i tan rebé i que el sistema funciona!Apa home que encara que us ho penseu no som rucs!

I és per això que avui, 11 d'abril de 2008 rememorem a Guillem, perquè no oblidem aquell jove combatiu i lluitador, ni tan sols les noves generacions que a penes recordem res d'aquell dia. I és per això que avui els carrers de moltes ciutats s'ompliran de manifestacions i actes diversos, perquè encara que la justícia deixi impune als feixistes desenes de persones seguiran oferint el seu recolzament a la família i amics de Guillem.

GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!

Speira

Ahir a la nit al cinema Rambla de Cambrils es va fer la presentació del curtmetratge Speira.
Aquest curtmetratge és el resultat de la trobada de teatres amateurs del Baix Camp. Va ser gravat durant dos caps de setmana gravant un trosset a cada poble de la comarca.

La veritat és que va ser una experiència molt interessant. Tampoc va ser rodar la gran pel·lícula (dura 15 minuts més o menys...), però és un primer contacte amb aquest món que sembla tan i tan llunyà. Potser el pitjor és repetir la mateixa escena, morts de calor i cansats, desenes de vegades però t'ho passes molt bé! coneixes a tot de gent d'altres pobles que els agrada el mateix que a tu, desconnectes una estona i, per què no dir-ho! estar després atentíssim a la pantalla per veure si se't veu ni que sigui d'esquena és molt divertit! =)

Bé, doncs us deixo aquí el trailer del curtmetratge i opineu vosaltres mateixos!

Cicle de cantautors

Ahir, tot i que al principi no les teníem totes, finalment vam fer cap a Tarragona, i com no, avui toca una mini-crònica sobre el concert i que serveixi també per a felicitar als dos artistes que ahir van omplir-nos la nit!

Només arribar molta gent, al principi pensava que no hi cabríem, però res és impossible! així que acabem tots asseguts a terra, enganxats els uns als altres i assaborint les dolces melodies primer de Josep Romeu i després de Cesk Freixas.
Josep Romeu, que va ser presentat com el tarragoní de 21 anys (si no recordo malament...), va tocar-nos algunes cançons d'Ovidi Montllor, de Feliu Ventura, Lluís Llach...totes molt ben interpretades, i després algunes de seves, tot un regal per a una nit com la d'ahir! Melodies alegres amb lletres combatives i una veu exel·lent, molt bona combinació. A banda d'una cançó, on va tindre el suport d'una flautista que també ho va fer genial!
La veritat és que el seu nom em sonava, suposo que pel simple fet de viure a comarques tarragonines ja l'havia hagut de sentir algun cop...
A més de ser un gran artista trobo que es sentia molt a gust amb el públic, tocar a la teva ciutat, rodejat de persones que coneixes ha d'omplir molt, i aquesta sensació que té el mateix cantant la va transmet al públic.

Després del jove Tarragoní va ser presentat com el Riudebillenc de 23 anys en Cesk Freixas.
Un cop més vam poder gaudir de les seves cançons i la seva música, tan tendra com sempre.
Començar un concert amb "al vent" ja dóna molts punts! Cal dir que durant el seu concert hi va haver un clima espectacular, crec que la seva veu vaig sentir-la en poques ocasions, pràcticament cantava el públic! i contestant a la pregunta del propi cantautor, sí, sí, estàvem participatius ahir!
Des de torna la nostàlgia fins a Ovidi i passant per la veu dels pobles lliures, de Bob Marley.
Va tocar un ampli repertori des del primer disc fins al seu últim treball, ensenyant-nos fins hi tot una cançó nova que entrarà al pròxim disc!
Fins hi tot amb un petit incident amb la princesa de la revolta, que va començar més ràpid del que tocava :), i que no va caure la meva estimada Avui serem el món, podem posar-li un més que exel·lent a ell també!
I després que en Cesk accedís a fer-se una fotografia amb nosaltres i dir que li sonàvem del concert de Constantí, hehe, s'acaba la nit, una nit que necessitava, perquè a banda de bona música, la companyia era exel·lent...


I aquí un vídeo de la princesa de la revolta, on s'observa l'ambient que hi havia... (la qualitat no és gaire bona..)

lluitar contra l'oblit

Després d'unes 18 hores de bus, ahir vam arribar del viatge a Normandia.
Arribàvem a les 5 del matí i avui encara no he parat d'explicar coses del viatge i com no, el bloc, ho ha de notar això!

Normandia és preciós. Les platges, les ciutats...tot! Les visites que més van agradar-me van ser aquelles relacionades amb la segona guerra mundial i el que tots coneixem com el desembarcament de Normandia.

Primer els museus. Fotos i vídeos reals sobre les massacres que van arribar a fer. Objectes com peces de roba testimonis del dolor, el patiment i les morts de milers de persones.

A banda dels museus, la visió més directa, les platges i el que queda dels bunkers.
Les restes del port que van construir els anglesos a la platja d'Arromanches. Els penya-segats pels que els americans escalaven per a arribar als alemanys...
Els bunkers amb els seus respectius canyons apuntant, encara, a tot allò que tenen davant. Els forats a terra que feien servir de fosses o per a guardar-hi tot tipus de municions...

Per últim el que queda després de les guerres, els morts. Només vam poder veure el cementiri americà, no hi va haver temps per a més. Això si que és la visió real de la guerra, és el que més perdurarà, més que les restes de les armes, dels tancs o dels ports, el que perdurarà seran les vides perdudes, sempre que hi hagi algú disposat a mantenir-les vives.

A part de lo bèstia que és veure tot això, i ja no dic de viure-ho, hi va haver una cosa que em va cridar l'atenció. La conservació de tot això. Com els francesos han intentat guardar tot allò que han pogut, guardar-ho i mantenir-ho en les millors condicions possibles per una simple raó, per a lluitar contra l'oblit. Per a que ningú oblidi el que va passar, per a que ningú oblidi els milers de morts, per a tindre una visió més directa del que és una guerra i en particular del que va ser la segona guerra mundial.

Em va cridar l'atenció perquè és el mateix que passar aquí, oi que sí? tenim les cunetes encara repletes de persones enterrades, persones sense identificar, persones sense nom amb famílies que fa anys que lluiten per a que tinguin un reconeixement o com a mínim un enterrament digne. I què han aconseguit aquestes persones que lluiten per elles? que es vulgui construir a sobre d'elles, que hi tirin més terra a sobre i la típica frase de "no remoure els morts".
Qui mantindrà vives aquestes persones quan els seus familiars ja no hi siguin?
Qui explicarà el que va passar un cop els protagonistes ja no hi siguin? únicament els llibres de text? Personalment mai he arribat a estudiar la guerra civil i les seves conseqüències a l'aula, no sé si serà només al meu institut, però jo no hi he arribat.
Què significa això? que d'aquí quatre o cinc generacions ningú recordarà que va passar? simplement "no remourem els morts" i "el passat, passat està" i deixarem que totes aquestes persones caiguin en l'oblit?

Sé que hi ha molta gent que intenta mantenir tot aquest record viu, que ara s'estan obrint els refugis subterranis i que cada cop es fan més i més documentals i pel·lícules per a que això no passi...però cada cop que deixem una persona en l'anonimat perdem un tros de la història i un poble sense història no és res.

i altre cop...

Company, mosseguem la vida!
Que l’amor ens ragui els llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s’ablami!

Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.


Un altre de Maria Mercè Marçal, La lluna granada.

Últimament m'identifico molt amb els seus poemes...la força, la vitalitat...les ganes de mossegar la vida!

el circ arriba a les nostres ciutats!

Bé, per fi puc dir que ja em acabat! ha estat una setmana i mitja dura, dura...més pels nervis i l'estrès que no pas pels exàmens, però bé...

Durant aquesta setmana d'estudi, poques hores de son i força mals de panxa ha començat la campanya electoral. Per cert, algú sap la diferència entre la campanya i la pre-campanya? a banda dels anuncis, és clar...bé, és que jo no l'he trobada...Bé, al que anava, ha començat el gran circ de la campanya electoral. Em sap greu comparar la campanya electoral amb un circ, de debò, els artistes del circ no en tenen cap culpa...però després d'aquestes setmanes estic espesa i no trobo cap altra comparació...suposo que és el més típic, tot i així demano disculpes a tota la gent del circ.

No ha fet més que començar i la veritat és que ja n'estic farta. Farta d'anuncis que ni tan sols parlen de política, sinó que surten discursos d'altres partits i es dediquen a a llençar-se els plats pel cap al estil de salsa rosa. Farta de falses promeses a problemes del dia a dia, dels quals només ens en recordem ara, en plena campanya electoral...maleïda coincidència! Farta de frases que comencem amb "perquè si nosaltres guanyem..." si vostès guanyen, què? s'ompliran una miqueta més les butxaques?

La veritat és que si et pares a pensar-ho és bastant indignant, en realitat, la política, hauria de ser una eina per lluitar pels drets i deures de tots els ciutadans, una lluita per les llibertats individuals i col·lectives i s'ha convertit en això, en un xou, en un circ a mans del poder del qual nosaltres en som les titelles.