EL 30 minuts d'avui ha parlat sobre la situació del Sahara. La veritat és que trobo bastant interessants els reportatges d'aquest programa i últimament me'ls miro cada diumenge.
No en tenia ni idea de la situació que viuen la gent del Sahara i m'ha impactat molt. En algun que altre moment del reportatge no he pogut evitar una llagrimeta. Sóc molt bleda, ho sé, però són coses que no puc evitar. El veure'ls allí, en camps de refugiats, allunyats de les famílies i separats per un mur. El patiment de generacions que fins hi tot han nascut dins aquests caps de concentració, tot això m'ha impactat moltissim. Però tot hi així, tot el que han patit i tot el que estan patint, no han perdut les ganes de lluitar, de resistir, de tirar endavant a pesar de tot. I amb tot el que explicaven els propis protagonistes...és impossible no emocionar-se, el coratge, la valentia que acompanyava les seves paraules era impressionant. I no només això, el somriure, un somriure que ho deia tot, el patiment però també l'optimisme al futur.
Per si us l'heu perdut a la pàgina hi fan una petita explicació i crec que fins hi tot podreu mirar el programa sencer.
Per a que no perdin mai aquestes ganes de lluitar i de resistir, però el que és més important per a que no perdin ni perdem mai el somriure...
